Burundanga i Cerdito Valiente, Cap del Ras, Àger

Burundanga és una substancia que té el poder de suprimir la voluntat de les persones, fa perdre la memòria de tot lo que succeeix durant el temps que dura el seu efecte. O sigui el que ens va passar a nosaltres en veure la boira al congost de Terradets i que sense saber com, vam aparèixer escalant  a les parets de Cap del ras a Àger.

Quan arriba el fred i la roca a Terradets és tan freda que no pots fer més de un llarg sense perdre el tacte de les mans, ha arribat el moment de fer cap a Áger. Land of the free, home of the brave; pots escalar en màniga curta quan a altres llocs convé barret de llana i polar gruixut.

Així ens passà: a Terradets feia un vent finet de tan fred i decidim fer cap a dalt del Montsec.

Encert number one.

Parem al bar d’Áger a mirar ressenyes i el Salva, Jesús i companys ens donen la ressenya d’aquesta BURUNDANGA i altres vies. El Xavi i jo ens mirem i li veiem color.

Encert number two.

Pujem cap a dalt. A peu de via, màniga curta i bon humor. La via comença a la dreta del Fanal Nocturn. El Xavi li treu les lleganyes al primer llarg: coloca un parell de aliens abans de la primera assegurança, un xic alta. Després, bufar i fer ampolles. La R1 es compartida amb Fanal Nocturn.

El següent llarg va a la dreta, però està una mica trencat i hi ha metres fins la primera xapa. Amb calma i bon fer surt. L’L3 té un desplom petit al mig i s’intueix un pas potent: el Xavi s’ho gestiona a la “dolce far niente”, col.loca un friend abans del sostret persiaca i continua amunt per un soberbi mur fins a la reunió. L4, quin plaer i quin disfrute de cantos i ratlles tipo Meia quan Vilanova era Vilanova i ma mare festejava...

L5, llarg fàcil de relleno, et deixa en una feixa que és com si el penúltim llarg el tornessis a començar de terra. L6: aquí les coses passen a castany oscur; una sortida que no hi ha manera de veure-li ni en lliure ni de cap manera per arribar a la primera xapa. Per fi després de provar i provar m’estiro a lo Burmarflash i arribo a la xapa. Repós obligat i ala, de travessa cap a la esquerra. Uf, uf, e finet, això... grrrr, grrr, quina placa... nen... i quan ja sortia per una fissura a la dreta em patina un peu i sense controlador aeri me’n vaig de vol.

Good landing. Recuperem unes pulsacions més normaletes i finiquitem el llarg.

En Xavi poc després es fa amb l’L7, dit i fet, pan comido. La cordada de la dreta, a l’Alba Artigas treu el nas a la carena a veure si estem bé i s’acomiaden mentre nosaltres acabem la nostra feina.

En general la via està ben equipada, però cal portar algun catxarret per les excursions. El penúltim llarg és el més dur, sortida cafre i encara hi ha tonyina a la placa de dalt. Com diu el Luichy, llargs 3,4 i 6 fantàstics.

 

Fem un petit mos a dalt, disfrutant del sol que encara escalfa i ens possen en camí cap a baix. Al passar a prop de la placa de les vies Chica sin voz i altres, ens animen a pendre-li la mida a una, sense saber que és ni on acaba.

Encert number three.

Sense saber massa com, hem fet una vieta de quatre llargs, no mos cap rapelar (surtim per dalt i retrobem el camí de baixada). Això si, un pas punyeter del segon llarg sens atravessa i no hi ha manera de treure’l. Després al bar mos assabentem que és la Cerdito Valiente i el pas en qüestió, un 6a. Sembla que no acabem de consolidar grau.... mos deu faltar experiència...

I per acabar, i en homenatge al nom de la via, nem a intoxicar-nos al bar amb bocata psicodèlic i birra refrescant. Delirium Tremens pels nostres dits.

LA TACA DE ROMESCO, Vilanova de Meià, Roca dels Arcs

La via escalada per escalar el diumenge va ésser La Taca de romesco, doncs la teníem recomanada per bona via, poc sobada en comparació a les vies del costat, directa i vertical. Nosaltres la vam trobar un pel picant pel nostre nivell.

La via comença per un tram una mica trencat a l’esquerra de la Baron Rampante, hi ha una fletxa gravada a l’inici.

El primer llarg és per al Fer, la primera xapa està a cal deu, així que col·loca un alien i llaça una savina on hi ha un cordino ronyós. Desprès placa fina amb pas de monodit amb la xapa als peus, el Fer lo resol força be tot i estar fred.

El segon llarg impressiona mes del que realment és, tan sols vaig trobar un pas de decisió per anar a buscar la R2, llarg de continuïtat amb bons cantos.

El tercer llarg és el mes chungo de la via, el que desploma mes amb un parell de sostrets explosius amb pocs cantos a l'inici i desprès afluixa, però has d'anar al tanto.

El quart llarg és mantingut i difícil, de 45 metres, jo li tiro de xapa a xapa. Arribant a R4 afluixa una mica, però encara hi ha un pas punyetero de placa, on allunyen els seguros.

Llarg cinquè, hostia quin sostret que es veu!!!, i no hi han seguros!!!, menys mal que el Ferran és valent i tira endavant. Desprès troba una xapa abans del sostre que no es veia, fa el pas i la resta es de navegar fins a R5. Pot ser és el llarg menys assegurat de la via, desprès de xapar al sortir del desplom cal anar de flanqueig a la dreta.

El sisè llarg comença força desplomat les tres primeres xapes. Hi ha canto però de passos llargs. A mi em fallen les forces i volo uns metres, doncs no encerto els moviments.

- Fer li pots fotre tu?, jo ja no puc.!!!

- Val.

Menys mal que està fort el Ferran i li troba canto allà on jo vaig caure. Desprès fàcil fins a la R. Al arribar a la feixa caminem a la dreta fins trobar una altra reunió, jo desprès faig un llarg fàcil i desequipat fis al cim.

Com diu ressenya. net : Molt bona via per passar-ho bé escalant. Els passos més durs solen ser per superar els sostrets de sortida de les reunions. La resta és anar aguantant. És recomenable anar bé de pila per poder disfrutar de l'escalada. Sinó les assegurances ens poden semblar allunyades.

Ultima via del any feta per Ferran i Xavi el 19 desembre del 2010

Via Caipirinha , Vilanova de Meià

En llevar-me el diumenge al matí, miro per la finestra i..., merda està plovent. Havíem quedat a Foradada amb el Ferran per anar cap Oliana, a la paret del Rumbau per fer la via Sioux, que té molt bona pinta. Truco al Ferran i quedem una mica mes tard de l'acordat. Canvi de plans i tirem cap a Sant Llorenç, no val la pena de fer gaires quilòmetres!!! . Tornem a repetir la Directa al Cilindre, doncs és l’única paret que no xorreja aigua, gràcies al seu generós desplom. Via que sempre ens fa gaudir i que en dies com aquest és l’ideal. A l’acabar decidim anar a Vilanova de Meia, doncs s’ha arreglat el Temps.

A la Roca dels Arcs cau l’aigua per tot arreu, al Pas Nou també i finalment trobem un pany de paret sec a Zaratrusta. Com que jo no he fet la Caipirinha, al meu bon amic Ferran no li importa repetir-la. Que enrotllat el tio, em guarda els llargs bonics. Ens encordem a peu de via, doncs el primer llarg està moll hi ha una sirga fins la R i cau alguna pedra. El Ferran l’empalma amb el segon llarg V+ fàcil. Jo li tiro al següent que té 3 p d’A0 està molt parabolada, com a mi m’agrada i per arribar a la R, hi ha una corda fixa.

El Ferran puja pel V següent, tot mirant la via del costat la Mojito que li te el cor robat. Collons com desploma la Mojito, que fina que es veu, regalima aigua, nooooo????. Doncs Fer, ja li fotrem un altre dia!!!

Menys mal que el vaig convèncer, doncs jo ja començava a estar estovat.

El llarg central de la via em toca a mi, je,je. Comença fàcil, desprès 3 p d’A0 i festival de ratlles, una roca molt adherent, i amb parabolts de luxe. L’últim és per al Ferran V+, que puja com l’aigua, metre jo flipo com al costat de la nostra via, acaba d’aterrar al niu un voltor gran i tres de petitets que la seguien.

El descens el fem caminant cap a l’esquerra per entre matolls, és una mica perdedor, però trobem alguna fita.

En resum és una bona via per fer en dies com avui, curta, fàcil i parabolada.

Escalades fetes per en Ferran i Xavier el dimarts 12 d’octubre del 2010.

VIA PASSAGE POUR L’IMPOSSIBLE (170m,6b Ae, obligat 6a)

Feia dies que em passava pel cap fer una via de les bones: però, per això havia de comptar amb 2 escaladors més experimentats (amb un compta kilometres vertical amb més recorregut que el meu).

Ens plantem davant de la paret; és de les que no cal estirar ni escalfar: tenim una tirolina per arribar a peu de via.

 

Comença el Ferran, i descriu el llarg: encara està equipat però n’hi ha alguna una mica lluny.

La cordada lleidatana comença a enfilar-se metres amunt, sense saber el que els hi espera (ja veníem assabentats que trobaríem xapes “EBRO”, fins llavors no coneixíem aquesta marca tant “popular”.....).

  

Arribem a la “R3” amb bones sensacions. A partir d’aquí és una via de “abrochense los cinturones”.

- El llarg d’artificial ja el faig jo!!!! Animat i sense saber el que m’esperava vaig dir textualment aquestes paraules (pensant que la via seguiria com fins a la R3).

 

Les xapes queden una mica lluny, i estira't que t'estiraràs, res com comptar amb els ànims dels companys de cordada.( Tio portes + de 2hores!!!).

Les paraules "espolón muy vertical" que descriu la ressenya prenen tot el seu sentit semàntic i no hi ha adjectiu més acertat que aquest per descriure aquest tram de paret.

Arribem a la R:

-Estaven lluny les xapes, ehh? (Ferran i Xavi)

- Me penso que se m'han aplanat tots els rissos.

Bé, ara és quan toca confiar amb els companys de cordada, i com no pot ser d'una altra manera, després d'esperar i esperar a la reunió anterior, els hi vénen les ganes de moure’s.

-Escolta Roger, ja li tirem nosaltres

Com descriure la sensació de fer un llarg de 6a de segonet quan el 1r es va trobant ploms de cordades anteriors?. Descripció: Que amics que són aquests companys de cordada!!!!, Com s’enrotllen!!!!

Arribem a dalt , després d’un últim llarg de 6b, d’aquells que gaudeixes al màxim si tens els estreps ben a prop.

Amenaça mal temps i encara hem de fer els ràpels, bon incentiu per lluitar contra el rellotge. El vent ens demostra que les cordes es poden posar totalment en horitzontal al llarg de 60m. Estem de sort i arribem al cotxe sense que s’enganxin les cordes. (havent creuat prèviament la tirolina, i axí estalviar-nos els estiraments reglamentaris de finalització de jornada).

 

Ascenció feta per Xavi, Ferran i Roger( el que pia) el diumenge 11 de Juliol.

Vilanova de Meià: Roca Alta, Porno Star 110m 6b(V+/A0)

El dissabte 17, tot fugint de la calor, vam anar a la Roca Alta a escalar la via Porno Star, que en teníem molt bones referències. Malgrat que la volíem combinar amb alguna via de la Roca dels Arcs, la vàrem triar per fer-la sola de tarda. L’Isaac i jo sortirem de Lleida i al poble de Foradada vam recollir al Ferran, mes aviat ens va agafar ell, doncs gràcies al seu tot terreny ens vam atansar per una pista a sota mateix de la Roca Alta, on hi ha el Diedre Farreny. Desprès de travessar tota la paret per sota, vam trobar on comença la via. Hi havia una cordada devant a la R1, en Juan Gutierrez i el seu company.

El primer llarg comença pujant per l'arbre fins la primera xapa, costa una mica incorporar-te a la paret, doncs els cantos son petits i estan sobats. Amb la xapa als peus s’arriba a una fissura horitzontal amb bona presa i on podem ficar el alien vermell, a partir d’aquí la dificultat decreix i uns metres per sobre el Ferran pot col·locar el alien groc a proba de bomba. Fàcil desprès fins a R1.

El segon llarg me’l demano jo. Dos desplomets amb canto i multi xapa, uuuaau quin plaer, quina orgia de bona roca i assegurances!!!

 

El tercer tambè lo pillo jo. Llarg molt guapo de placa vertical amb molt canto, continua l’orgia!!!, a meitat un pas més finet però que es pot fer bé i per acabar desplomet fàcil.

L’últim li tira l’Isaac i així pot estrenar la seva placa d’assegurar ATC, les dos primeres xapes es fan be, desprès pas mol dur i llarg, A0 i cap problema...

Al baixar de la via hi ha lio. Des del cim vam anar cap a la dreta a buscar el final de la paret, fins a trobar el camí de baixada de la Roca dels Arcs, però ens vam equivocar de feixeta per tornar a l’origen, vam trigar una hora de mes obrint-nos pas entre matolls...

Via escalada i disfrutada per en Ferran, l’Isaac i en Xavier el 17 de Juliol.