El diumenge 22/11/09 enfilem de matinada el camí cap al Congost. Fa fred i a la nit ha plogut. El dia va naixent. Caminem ràpid, per treure’ns el fred i amb ganes d’arribar a la paret. Per fi, ja de dia, arribem a peu de via. Els roures tenen les fulles taronges, altres arbres, grogues. La vall està ben bonica. Alcem el cap i mirem la via. Se’ns encongeix un xic l’ànim, amb tanta verticalitat.
La primera placa està molla, anem al tanto. Després la roca freda i una fissura exigent ens donen el to de la via. Sortosament el Paca va decidir posar-li una reunió intermèdia al llarg de 60 metres. El segon llarg, que també té lo seu, dona pas a les tirades d’artificial. Una muralla immensa de roca taronja desplomada s’estira cap al cel. El cuc de lo desconegut em rosega per dins i em pregunto: Ja podrem passar per aquí?. Sortosament el company m’anima i tira decidit cap amunt, ben equipat per la tirada que ens toca. Després d’una feixa es penja d’un cordino posat a un pont de roca. Ja no deixarem de penjar-nos de cada xapa, clau o cordino que sobresurten de la paret en els tres propers llargs. Son verticals, a voltes desplomats, alguns passos et fan estirar de valent.
La R3 es penjada i poso els peus als estreps mentre asseguro el company per descarregar els ronyons. El dia ja és crescut, ens comença a donar el sol i marxa el fred de les primeres hores. Se senten veus de molts excursionistes que venen a conèixer aquest congost immens amb parets titàniques mentre nosaltres, com formiguetes, anem guanyant alçada. A la R4 hi ha un niu de voltors abandonats i una cara que ens mira de dins d’una fissura. L’L5 és ben potent, amb una sortida d’artificial molt desplomada i després uns passos de xemeneia difícils. A partir de l’L6 el to de la via canvia: ens queden ara tres llargs fàcils, d’aquells que veus a on vas a parar, que farem ja més ràpidament. A la R6 trobem el pot de piades: som la 12ª cordada que passa per aquí des
del 2003, quan el Jaume Clotet “Paca”, dedicà aquesta via a la seva filla Montse. Acabem la via cansats però contents i satisfets, com toca a una escalada a Montrebei, on saps a on vas però mai com sortiràs. Orgullosos de que amb la nostra petitesa puguem contemplar els darrers raigs de sol, tan taronges com la paret, damunt d’aquest fabulós mur de pedra que forma una de los dues parets del Congost de Mont-rebei.
El camí de baixada és perdedor fins a trobar la primera pedrera: a partir d’aquí hi ha restes de camí, després va a buscar un llom i baixa per la pedrera següent, entre el bosc. És una bona opció per anar a la paret de Catalunya des de l’aparcament de Pont de Montanyana.
Escalada feta i desfeta per Fer Maldonado i Xavier Vilardell amb 22 cintes exprés, un joc d'aliens (blau, verd, groc, vermell) i camalots (0.5 al 4) ( portaven el 2 i 3 repetits, però no calen, el 4 tampoc) i dos estreps per barba. Vàrem començar a escalar a les 9 del matí i sortíem per dalt a les 5. A les 6 estàvem ja al camí del congost.
