PERE CAMINS A LA ROCA REGINA 455m 7a+/Ae

La Pere Camins es una via mítica de Roca Regina, paret on s’ajunten algunes de les més emblemàtiques escalades en artificial del país. A nosaltres el reequipament de la ruta ens ajuda a dissoldre els dubtes i les pors; a trenc d’alba ens plantem a peu de via amb la certesa de que, encara que sigui a poc a poc, sortirem per dalt.

No es la millor data per escalar en una paret cara sud i a més a més la pluja de la nit ha omplert l’aire d’humitat. Fa una xafogor que et fa suar a poc que et mous. El cel està tapat per núvols grisos: anirem fent i si es posa lleig sortirem per la feixa. Ens encordem i tirem amunt: portem 16 cintes, joc d’aliens, camalots fins al dos, bagues savineres i cinc litres d’aigua. El primer llarg ja et dona el pal de la via: un pas duret a la mateixa sortida del terra i un cinquè vertical ens deixa a la primera reunió.

Plou de tant en tant però la roca no acaba de quedar molla. Anem fent fins a la feixa, acostumant-nos a la roca, aprenent-li les formes. Allà toca decidir: núvols negres tapen el cel cap al oest… sembla que vulgui aclarir, al menys a nosaltres ens ho sembla.

Tirem amunt acompanyats per un darrer xàfec i es van alternant llargs amb artificial i plaques en lliure que anem fent com millor podem. Cap allà la una som al llarg vuitè: surt el sol amb força i ens esclafa contra la paret amb la seva lluentor. Fem una pausa per beure i menjar cireres que ha portat el Xavi en una carmanyola. Les barretes energètiques no ens venen de gust. Desprès ens adonem que unes deu cireres per cap son l’única cosa que menjàrem en les onze hores que ens costà fer la via.

El cansament i el calor fa que cada cop anem més lents: superem llargs magnífics, com el L4 “La Llaga”, L6, L8 i el magnífic penúltim llarg; per fi en Xavi encara el darrer llarg de la via. La Chus s’encarrega de posar música als últims passos. Sortim per dalt amb ganes d’una enorme cervesa a l’estació de tren de Cellers.

Dit i fet: cansats però contents arribem abaix i comentem la jugada del dia al davant d’un gran gerro de cervesa: aquest cop enllestim la feina ben ràpid !!!

Una senyora via de cap a peus en la que ens hauria agradat lliurar algun llarg més. Ens envaeix una sensació de respecte pels escaladors que obriren vies com aquesta en temps més precaris: deu n’hi do quina il·lusió i valentia varen clavar, pitó a pitó, buril a buril, a la Pere Camins.

Escalada feta per Xavi i Fer el 14 de juny de 2009.

UES

El diumenge 17 de maig per fi ens vam ficar d’acord per tirar-li a la UES als Esplovins. Ja feia dies que parlàvem d’escalar aquesta via. Teníem bones referències del Cèsar i ens feia goleta una via llarga, equipada, en un entorn tan bonic com el pantà d’Oliana. Desprès de esmorzar el Juan, Roger, Ferran i jo mateix Xavier, vam enfilar la canal que puja a sac de la carretera vella fins a trobar la paret.

Fins a la feixa vam pujar rapidament ensamblant els llargs, la via té tendència a la esquerra, es ràpida i fàcil en la seva primera part. Fem els set primers llargs en poc més d’un hora i descansem, aprofitant la ombra del arbres de la feixa. A partir d’allà la paret es redreça i es posa més vertical. Va seguint un diedre que continua en una fissura ampla. El primer llarg surt fàcilment, sortint del diedre cap a la esquerra. El segon, està tan ben equipat (per fer-lo en artificial) que ens fa cosa no provar-ho en lliure. El prova lo Ferran, a voltes posant tot el cos a dins de la fissura, a voltes sortint a la placa de la esquerra i el lliura. Sembla fàcil pel 6c que marca la ressenya, jo també vaig aconseguir-ho tot i que haig de reconeixer que si no hagues tingut la corda per dalt…je,je,je.

El llarg següent supera un sostre en artificial i amb un parell de pedals surt bé. Aquest ja pica massa per nosaltres, 7b+. Ara bé lo millor de la via: una sortida canyera de la reunió seguida d’un llarg llarguíssim, sortit de bons cantos, que el vas disfrutant metre rera metre, i més metres, i el company queda allà baix lluny, gairebé sembla que l’engoleixi el pantà ... Quant sembla impossible que quedi corda, per fi, arribes a la reunió, a una terrassa a l’esquerra.

Tres llargs més ben bonics ens deixen finalment a dalt de la paret, suats, acalorats, cansats... però satisfets. Els companys surten empegats a nosaltres. Foto de cim, bromes ... i espavil, que fa el dia llarg. Encara ens queden un parell d’horetes per arribar al cotxe. Anem a trobar la baixada de la ferrata seguint uns punts blaus un pel perdedors. Primer segueix l’aresta de la paret per una feixa, després va a buscar la carena de la paret, i així anem fent cap a l’esquerra fins que arribem al camí de descens, equipat amb cadenes i graons. Una bona excursió per paratges rocosos, indrets ombrívols i una paret grisa impressionant al cantó d’una cascada ( quan cau aigua) ens mena al cotxe ben deshidratats i amb ganes molta cervesa.

La via ens costà 6 hores, no vam utilitzar ni aliens ni camalots, amb 15 cintes exprés i un pedal nosaltres vàrem tenir prou. L’aproximació, mitja hora. El descens, dues hores. Una mica més d’aigua de la que portàrem no ens hauria fet cap mal. El paisatge, incomparable. La via, recomanable.

Sortida dominical a les Maladetes

Diumenge 3 de Maig

Aquest darrer mes d’abril he fet aigua, companys i com no he trobat cap victima piadosa per anar a trepar aquest diumenge, vaig decidir anar a estirar les cames a les Maladetes. Ja se que no es el millor moment per anar-hi, doncs s’ha de remar força pel pla, però quant un es masoca!!!

Encara s’arriba fins a los Baños amb els esquis ficats i la neu al matí era dura i et deixava pujar be. Llàstima que aquest indret semblava una romeria aquest pont. Be tan sols vull comentar que ara recordo, perquè no feia mes esquí de muntanya, això cansa molt!!!. Je,je,je. Us deixo unes quantes fotos. Fins aviat companys.

Tuc deth Port de Vielha

Diumenge 1 de Març, per fi hem tornat a esquiar, ara feia uns 3 anys que no quedàvem per fer una foquejada. Ja sigui per família o pel mal temps no coincidia amb els Salva’s. No sé si jo, soc el que porto el mal temps, je je je.

Vam sortir de Lleida plovent a les 7 del mati i desprès de trobar-nos amb l'altre Salva abans de Pont de Suert, vam decidir anar a la boca nord del túnel de Vielha.

Vam decidir-nos per la pujada al pic del port, doncs feia mal temps i no volíem fer massa kilòmetres. El temps no era massa bo i a partir de 2000 m, la boira no deixava veure el relleu, aleshores vam decidir tirar cap avall.

Després d’un incident amb les botes Dinafit del company( el plàstic de sobre les 2 botes es va desintegrar ) vam lograr tornar al cotxe.

Esperem tornar aquí doncs sembla una sortida força ràpida i bonica ¡¡¡

JOAN FREIXENET 220 m, 6B, Pared de les Bagasses

El dilluns 23 de febrer de 2009 és un bon dia per escalar (i quin no ho és?). Així que ens plantem a Terradets i enfilem el camí cap a la Joan Freixenet. Portem 20 cintes (massa, amb 15 hauríem fet), un joc d’aliens ( persidecas) i moltes ganes. El primer llarg escalfa el cos per lo que ve després. Deu n’hi do quin llarget, el segon. Un 6b ben mantingut, que ens hauria agradat lliurar... passos finets, amb els cantos dels peus amagats quan els superes. Un pas encara més difícil al cantó d’una xorrera negra... i continua finet, finet, equilibra’t bé i tira de cantos petits de dits. Per fí reunió.

Ferran a la sortida del 2on llarg

El Xavi puja i tira amunt. Troba botí a la reunió de la Smoking (un mosquetó d’algú que va rapelar) i continua pel llarg que comparteixen les dos vies. Llarg intuïtiu i matojero. Després un altra placa, també fina, també de cantos petits, també mantinguda... això si, un pel més assequible. La tarda, que havia començat amb un bon sol, es torna freda amb el vent que acostuma a bufar en el congost. Ja fa un parell de reunions que portem tota la roba que tenim a sobre. El que espera assegurant a la reunió es va quedant gelat.

Ferran al 3er llarg

En Xavi tira amunt un llarg que comença amb roca vermella i desplomada. Un pas complicat d’un canto lateral de esquerra i torna a sortir a una placa, no cal dir-ho, fina, mantinguda... Reunió i em toca a mi.

Ferran al 6A+ del 4 llarg

Pujo com puc i enfilo el darrer llarg de la via. Un llarg disfrutón, de bon canto, però que faig a poc a poc pel fred i el cansament. Surto a la falsa feixa pel curt llarg final de la Smoking i crido al company. “Quan vulguis !!!”. En Xavi puja també a poc a poc i quan arribem a dalt ja podem tancar els ulls: no ens queda ni un bri d’aquelles ganes d’escalar que teníem 4 hores abans !!!! Escalada feta per Ferran i Xavi en unes 4 horetes.

VIATGE ASTRAL 160 m, 6B+, Pared de l' Os

Roger al 2on llarg

El 20 de Febrer en Roger Blasco i Fer Maldonado s’escapen de la rutina a tocar roca en el bonic paratge de St. Llorenç de Montgai. Ens decidim per la via Viatge Astral. Tenim una ressenya del Luichy i sembla que la via pugui estar bé. Comença al cantó dret de la Isaac Gabriel, en una placa ben equipada. El primer llarg és molt bonic, amb un pas difícil de sortida i després es deixa fer de canto a canto. En arribar a la primera reunió, amb un cable metàl·lic, segueixo les indicacions de la ressenya i continuo fins la propera, a pocs metres. Fa una mica enrere el buril i el tornillo rovellats. En Roger puja fins a on jo em trobo i segueix per un llarg curtet, equipat amb un clau i burils rovellats.

Ferran al sostre

El llarg següent creua un sostre molt fotogènic que es supera en artificial. Tirem d’estreps i, sense massa dificultats, sortim per dalt. A partir d’aquí la via resta ben equipada. La propera reunió és comú amb la Isaac-Gabriel i té un bon parell de parabolts. En Roger tira amunt el llarg de 6b, desplomat al començament, i menys vertical després. El cinquè i últim llarg és molt bonic: tot i que no podem fer el pas més difícil en lliure, aquest llarg té una fissura preciosa, anomenada fisura Gaudí, que ja val la visita. Arribem a dalt amb els darrers raigs de sol, contents amb la descoberta d’una preciosa via. Sembla mentida, tantes tardes passades a St. Llorenç i encara ens queden coses per descobrir. Nosaltres portàvem un estrep, 12 cintes i un joc de friends complet que ens va anar bé.

WILD PLANET 285 m 7C - 7C+(Ae), Roca dels Arcs, Vilanova de Meià

Ferran 1er llarg

El diumenge 15 de febrer del 2009 en Roger , Ferran i Xavi ens plantem a sota de la Wild Planet. Be aquesta és una d'aquestes clàssiques de la Roca dels Arcs que sempre hem tingut ganes de fer. Ens a fallat una mica la meteo, que en principi tenia que ser un dia assolellat, però no ho va ser del tot . Fa un dia fred, amb el cel tapat i un vent gèlid. De tant en tant, com per donar-nos ànims, surt el sol. Finalment ens decidim, ens plantem a peu de via i ataquem.

El primer llarg ens dona la tònica de la via: tot i haver estar re-equipada recentment, ens haurem de buscar la vida. Ni una assegurança, tot i que es pot auto-asegurar fàcilment. En Fer tira amunt i enllaça els dos primers llargs, com volent espantar els mals pensaments de fer-nos enrere, fent via endavant.

Ferran al Ae del 2on llarg

Tot i no ser el L2 complicat , te un ensurt amb “ l’estrep volador”. Vaja que li cau l'estrep al terra en l'atlètic tram d' Ae del segon llarg. Gràcies Fer jo no duia els estreps !!!.

Jo pujo amb ganes de sol i en Roger enfila els artificials xiulant i cantant. Aquests Blasco tenen fusta d’escaladors.

A la R2 en Roger fa una migdiada mentre jo faig la travessa cap a la R3. Una cornisa fácil però aèria em deixa en un artificial. Com que no arribo a l’últim parabolt col.loco un parell d’aliens, poso l’estrep i surto en lliure uns quants metres fins a la R3. Aquesta és una de les travesses que he passat mes por, deu n´hi do com tiben alguns cinquens... Al tanto els de segon que el pendul pot ser memorable!!!

Xavi al 3er llarg

Després de la travessa ja estem a la vertical del diedre del mig de la paret. Ara toca allò que ens agrada fer: escalar en lliure. El següent llarg és molt bonic: la roca taronja d’abaix passa a ser gris i té les típiques fissures horitzontals de Vilanova. Disfrutem d’allò més amb amb una diagonal i una placa (L4) i un diedre amb regust clàssic (L5). Les assegurances no abunden: anem col.locant aliens i camalots.

Foto1 Roger 3er llarg, foto 2 Ferran 4 llarg, ja en lliure!!!

Ferran al magnific diedre 5 llarg

Quan sembla que ja no queda més que lo més fàcil, en Roger navega pel L6-7 sense saber massa bé on està la reunió: puja fins a un espit de la via del cantó i torna a baixar per enfilar el camí de la reunió a damunt del sostre. Com que no hi ha cap assegurança en tot el llarg, és perdedor i desorienta molt que a la ressenya marquin una reunió a sota d’una Savina (R6) quan volen dir fer reunió a la Savina. No som els primers en despistar-nos. Metres amunt a l’esquerra de la R7 hi ha un friend amb un mosquetó de seguretat. Algú ha hagut de rapelar d’allà.

Roger sortint del 5 llarg

Finalment encarem l’L8, on la ruta es pot seguir bé gràcies a un parabolt que es veu des del cordino d’un pont de roca a la dreta de la reunió. Arribem a la feixa i en Roger, decidit, ataca l’últim llarg afegit nou a la via. A l’arribada a dalt de la paret es barregen les sensacions d’ alliberació de la tensió amb la satisfacció d’haver escalat una gran via.

Foto 1 cim, Foto 2 Xavi sortint del 7 llarg

Arribem amb les llums del crepuscle. Els núvols tenyits de rosa donen un color inusual al relleu mentre baixem dient tonteríes. Per dins pensem que és una més per explicar, que gairebé ens queda gran aquesta “Wild Planet” però que finalment és nostra. Mentre tinguem somnis per somniar i anhels per aconseguir, encara estem vius!!!