Els pics de Culfreda

Fa temps que volia tornar a la Bal de Chistau, doncs els seus paratges naturals, boscos, rius i muntanyes encara romanen força verges, potser perquè no son tant coneguts o pel seu accés. Aquest primer cap de setmana de setembre vaig portar al meu nebot en Joan a conèixer aquest preciós indret.

A Es plans de Biados comença el sender PR-HU 114 que acaba al port de La Pez està marcat amb marques blanques i grogues. Nosaltres vam començar la sortida al pla de Tabernés a les 19.30 i en mitja hora tranquil·la érem al bado de Bachimala on hi ha un pluviòmetre i alguns cavalls xafarders que ens van rebre.

El camí aquí trenca a l’esquerra tot seguint el barranc de la Madera , on es torna força pronunciat i zigzaguejant. Desprès de suar la cansalada i veient que es feia de nit vam decidir plantar la tenda. Al matí en una hora i poc vam arribar al port de Cauarerè on una senda amplia primer i mes serpentejant desprès ens porta al pic de Cauarerè 2902 m.

La cresta baixa una mica aquí, però desprès de sortejar dos petits bonys s’arriba fàcilment al primer Culfreda el NW 3031 m. En menys de mitja hora es fan les tres puntes. Magnífic mirador del Posets, Bachimala, La Munia, Mont Perdut etc.

En aquesta cresta ens vam creuar amb multitud de francesos de totes les edats, fins i tot hi anava un home acompanyat d’un gos, això si que es passió !!!

Desprès de les fotos de rigor vam desfer la cresta fins al Port i en unes tres hores vam baixà al pla de Tabernés.

Ascensió realitzada per Joan i Xavier els dies 5,6 de setembre.

EL SOMNI DE QUÍMFER, Roca dels Arcs 160 m, 6b+

El darrer diumenge de juny va ser un xic estrany, doncs pel matí estava jo a la platja amb la dona i la cria apretant les dents i fen bona cara i per la tarda ves per on, gaudin de l'ombra de la Roca dels Arcs a Vilanova de Meià.

De camí cap el peu de via ens vam trobar una parella que es va baixar d'una via perquè segons ells havien sentit trons, i per la tele deien que per la tarda el temps s'espatllaria. A nosaltres com no ens fa por res...je,je,je

El primer llarg al principi te un 6a de fissura petita que per començar, t'agafe una mica fred a pesar de la calor, desprès na fent fins la role. El segon evita un sostre cap a l'esquerra i desprès cap a la dreta, molt wuapo, jo (Xavi) vaig volar aquí per distret abans de la role. Me vaig deixar el casc a casa, sort que portava el dels Lunis de la meva filla !!!

El Ferran li va tirar fort al tercer llarg i gairebe l'encadena, es un llarg desplomat de piles, que quan sembla que ja està, te quede un pas punyetero de bloc abans de la role, au a cagar!!!

El darrer llarg es de tramit pero està be.

Escalada feta pel Ferran i Xavi el darrer diumenge de Juny

PERE CAMINS A LA ROCA REGINA 455m 7a+/Ae

La Pere Camins es una via mítica de Roca Regina, paret on s’ajunten algunes de les més emblemàtiques escalades en artificial del país. A nosaltres el reequipament de la ruta ens ajuda a dissoldre els dubtes i les pors; a trenc d’alba ens plantem a peu de via amb la certesa de que, encara que sigui a poc a poc, sortirem per dalt.

No es la millor data per escalar en una paret cara sud i a més a més la pluja de la nit ha omplert l’aire d’humitat. Fa una xafogor que et fa suar a poc que et mous. El cel està tapat per núvols grisos: anirem fent i si es posa lleig sortirem per la feixa. Ens encordem i tirem amunt: portem 16 cintes, joc d’aliens, camalots fins al dos, bagues savineres i cinc litres d’aigua. El primer llarg ja et dona el pal de la via: un pas duret a la mateixa sortida del terra i un cinquè vertical ens deixa a la primera reunió.

Plou de tant en tant però la roca no acaba de quedar molla. Anem fent fins a la feixa, acostumant-nos a la roca, aprenent-li les formes. Allà toca decidir: núvols negres tapen el cel cap al oest… sembla que vulgui aclarir, al menys a nosaltres ens ho sembla.

Tirem amunt acompanyats per un darrer xàfec i es van alternant llargs amb artificial i plaques en lliure que anem fent com millor podem. Cap allà la una som al llarg vuitè: surt el sol amb força i ens esclafa contra la paret amb la seva lluentor. Fem una pausa per beure i menjar cireres que ha portat el Xavi en una carmanyola. Les barretes energètiques no ens venen de gust. Desprès ens adonem que unes deu cireres per cap son l’única cosa que menjàrem en les onze hores que ens costà fer la via.

El cansament i el calor fa que cada cop anem més lents: superem llargs magnífics, com el L4 “La Llaga”, L6, L8 i el magnífic penúltim llarg; per fi en Xavi encara el darrer llarg de la via. La Chus s’encarrega de posar música als últims passos. Sortim per dalt amb ganes d’una enorme cervesa a l’estació de tren de Cellers.

Dit i fet: cansats però contents arribem abaix i comentem la jugada del dia al davant d’un gran gerro de cervesa: aquest cop enllestim la feina ben ràpid !!!

Una senyora via de cap a peus en la que ens hauria agradat lliurar algun llarg més. Ens envaeix una sensació de respecte pels escaladors que obriren vies com aquesta en temps més precaris: deu n’hi do quina il·lusió i valentia varen clavar, pitó a pitó, buril a buril, a la Pere Camins.

Escalada feta per Xavi i Fer el 14 de juny de 2009.

UES

El diumenge 17 de maig per fi ens vam ficar d’acord per tirar-li a la UES als Esplovins. Ja feia dies que parlàvem d’escalar aquesta via. Teníem bones referències del Cèsar i ens feia goleta una via llarga, equipada, en un entorn tan bonic com el pantà d’Oliana. Desprès de esmorzar el Juan, Roger, Ferran i jo mateix Xavier, vam enfilar la canal que puja a sac de la carretera vella fins a trobar la paret.

Fins a la feixa vam pujar rapidament ensamblant els llargs, la via té tendència a la esquerra, es ràpida i fàcil en la seva primera part. Fem els set primers llargs en poc més d’un hora i descansem, aprofitant la ombra del arbres de la feixa. A partir d’allà la paret es redreça i es posa més vertical. Va seguint un diedre que continua en una fissura ampla. El primer llarg surt fàcilment, sortint del diedre cap a la esquerra. El segon, està tan ben equipat (per fer-lo en artificial) que ens fa cosa no provar-ho en lliure. El prova lo Ferran, a voltes posant tot el cos a dins de la fissura, a voltes sortint a la placa de la esquerra i el lliura. Sembla fàcil pel 6c que marca la ressenya, jo també vaig aconseguir-ho tot i que haig de reconeixer que si no hagues tingut la corda per dalt…je,je,je.

El llarg següent supera un sostre en artificial i amb un parell de pedals surt bé. Aquest ja pica massa per nosaltres, 7b+. Ara bé lo millor de la via: una sortida canyera de la reunió seguida d’un llarg llarguíssim, sortit de bons cantos, que el vas disfrutant metre rera metre, i més metres, i el company queda allà baix lluny, gairebé sembla que l’engoleixi el pantà ... Quant sembla impossible que quedi corda, per fi, arribes a la reunió, a una terrassa a l’esquerra.

Tres llargs més ben bonics ens deixen finalment a dalt de la paret, suats, acalorats, cansats... però satisfets. Els companys surten empegats a nosaltres. Foto de cim, bromes ... i espavil, que fa el dia llarg. Encara ens queden un parell d’horetes per arribar al cotxe. Anem a trobar la baixada de la ferrata seguint uns punts blaus un pel perdedors. Primer segueix l’aresta de la paret per una feixa, després va a buscar la carena de la paret, i així anem fent cap a l’esquerra fins que arribem al camí de descens, equipat amb cadenes i graons. Una bona excursió per paratges rocosos, indrets ombrívols i una paret grisa impressionant al cantó d’una cascada ( quan cau aigua) ens mena al cotxe ben deshidratats i amb ganes molta cervesa.

La via ens costà 6 hores, no vam utilitzar ni aliens ni camalots, amb 15 cintes exprés i un pedal nosaltres vàrem tenir prou. L’aproximació, mitja hora. El descens, dues hores. Una mica més d’aigua de la que portàrem no ens hauria fet cap mal. El paisatge, incomparable. La via, recomanable.

Sortida dominical a les Maladetes

Diumenge 3 de Maig

Aquest darrer mes d’abril he fet aigua, companys i com no he trobat cap victima piadosa per anar a trepar aquest diumenge, vaig decidir anar a estirar les cames a les Maladetes. Ja se que no es el millor moment per anar-hi, doncs s’ha de remar força pel pla, però quant un es masoca!!!

Encara s’arriba fins a los Baños amb els esquis ficats i la neu al matí era dura i et deixava pujar be. Llàstima que aquest indret semblava una romeria aquest pont. Be tan sols vull comentar que ara recordo, perquè no feia mes esquí de muntanya, això cansa molt!!!. Je,je,je. Us deixo unes quantes fotos. Fins aviat companys.

Tuc deth Port de Vielha

Diumenge 1 de Març, per fi hem tornat a esquiar, ara feia uns 3 anys que no quedàvem per fer una foquejada. Ja sigui per família o pel mal temps no coincidia amb els Salva’s. No sé si jo, soc el que porto el mal temps, je je je.

Vam sortir de Lleida plovent a les 7 del mati i desprès de trobar-nos amb l'altre Salva abans de Pont de Suert, vam decidir anar a la boca nord del túnel de Vielha.

Vam decidir-nos per la pujada al pic del port, doncs feia mal temps i no volíem fer massa kilòmetres. El temps no era massa bo i a partir de 2000 m, la boira no deixava veure el relleu, aleshores vam decidir tirar cap avall.

Després d’un incident amb les botes Dinafit del company( el plàstic de sobre les 2 botes es va desintegrar ) vam lograr tornar al cotxe.

Esperem tornar aquí doncs sembla una sortida força ràpida i bonica ¡¡¡

JOAN FREIXENET 220 m, 6B, Pared de les Bagasses

El dilluns 23 de febrer de 2009 és un bon dia per escalar (i quin no ho és?). Així que ens plantem a Terradets i enfilem el camí cap a la Joan Freixenet. Portem 20 cintes (massa, amb 15 hauríem fet), un joc d’aliens ( persidecas) i moltes ganes. El primer llarg escalfa el cos per lo que ve després. Deu n’hi do quin llarget, el segon. Un 6b ben mantingut, que ens hauria agradat lliurar... passos finets, amb els cantos dels peus amagats quan els superes. Un pas encara més difícil al cantó d’una xorrera negra... i continua finet, finet, equilibra’t bé i tira de cantos petits de dits. Per fí reunió.

Ferran a la sortida del 2on llarg

El Xavi puja i tira amunt. Troba botí a la reunió de la Smoking (un mosquetó d’algú que va rapelar) i continua pel llarg que comparteixen les dos vies. Llarg intuïtiu i matojero. Després un altra placa, també fina, també de cantos petits, també mantinguda... això si, un pel més assequible. La tarda, que havia començat amb un bon sol, es torna freda amb el vent que acostuma a bufar en el congost. Ja fa un parell de reunions que portem tota la roba que tenim a sobre. El que espera assegurant a la reunió es va quedant gelat.

Ferran al 3er llarg

En Xavi tira amunt un llarg que comença amb roca vermella i desplomada. Un pas complicat d’un canto lateral de esquerra i torna a sortir a una placa, no cal dir-ho, fina, mantinguda... Reunió i em toca a mi.

Ferran al 6A+ del 4 llarg

Pujo com puc i enfilo el darrer llarg de la via. Un llarg disfrutón, de bon canto, però que faig a poc a poc pel fred i el cansament. Surto a la falsa feixa pel curt llarg final de la Smoking i crido al company. “Quan vulguis !!!”. En Xavi puja també a poc a poc i quan arribem a dalt ja podem tancar els ulls: no ens queda ni un bri d’aquelles ganes d’escalar que teníem 4 hores abans !!!! Escalada feta per Ferran i Xavi en unes 4 horetes.