Un 28 de març a bona hora de matí arriben uns viatgers a la plaça de Foradada. Fa fresca. Aquest any la primavera fa tard. Venen carregats de ferros i ganes de tocar roca. Recullen el company i s’adrecen a la Roca dels Arcs. El seu destí es la via Clan de los Xamanes, una bonica línia que travessa un senyor sostre al segon llarg. La via barreja el lliure i l’artificial equipat. En un primer moment vàrem creure que seria una ascensió ràpida i que podríem arribar-nos a la Roca Alta a arrodonir el dia amb la PornoStar, però al final amb una sola ruta vàrem tenir prou per omplir-nos d’olor de roca
.
Arribem a peu de via i, mentre ens farguem, mirem una placa llisa i vertical amb una taca grisa de dalt a baix. En Roger s’hi posa a la feina, desplegant estreps amb la ciència dels Blasco. Algun pas massa llarg l’ha de resoldre col·locant fissurers i penjant-se d’ells per arribar a la propera assegurança. “El que tuvo, retuvo”. És home de recursos. Es casca un llarg de ministre.
En Xavi i jo mateix ens arribem a la reunió una estona més tard, amb la calma, nosaltres no vàrem néixer amb uns estreps a sota els braços. Qualssevol esperança de treure el llarg en lliure (6c) va quedar avortada veient els moviments d’en Roger. El llarg següent és el del sostre. En Roger va pujant molt tranquil pel 7a, de xapa a xapa. Hi ha una que balla i s’ha de provar. Es planta al mig del sostre en un tres i no res. El supera amb moviments mecànics, repetitius i s’ha d’estirar per sortir a la reunió, penjada a la sortida mateix. Al darrere anem en Xavi i jo ben a prop, fent-nos fotos, concentrats en els moviments de posar el pedal, penjar-nos, treure la corda...
R2. D’aquí endavant és el torn d’en Xavi, així que canviem cordes i comença a flanquejar a la dreta a un lloc on la roca passa del vermell que ha tingut fins ara al bonic gris del calcari “com il faut”. El llarg desploma bastant. El que en un principi semblava un possible llarg en lliure esdevé un artificial amb les xapes, petites, col·locades a les parts còncaves de la roca, que emprenyaven per xapar, alguna fins i tot que els mosquetons pateixin tracció. La R3 ben penjada. Continua en Xavi amb moviments no tan finets con acostuma perquè s’ha quedat gelat a la reunió. El llarg té lo seu, alternant alguna placa llisa amb passos llargs amb moviments més uniformes, menys forçats.
Finalment, al “client” que ha llogat els “sherpes” li deixen el darrer llarg, un IV, per no dir que no ha fet cap de primer. Si més no, fa una meritòria ascensió amb col·locació d’estris propis de l’escalada i acaba la corda per arribar a dalt de tot de la paret. Allà descansem, dinem, i decidim que hem tingut prou i que de vegades, “el perro es más fiero de lo que pinta”. Escalada feta per en Roger Blasco, Xavier Vilardell i Fer Maldonado en unes 5 hores, amb dos estreps per barba, un joc de fissurers, aliens i dotzena i mitja de cintes.
