MONT-REBEI, MONTSE CLOTET, 290m. 6b/A1

El diumenge 22/11/09 enfilem de matinada el camí cap al Congost. Fa fred i a la nit ha plogut. El dia va naixent. Caminem ràpid, per treure’ns el fred i amb ganes d’arribar a la paret. Per fi, ja de dia, arribem a peu de via. Els roures tenen les fulles taronges, altres arbres, grogues. La vall està ben bonica. Alcem el cap i mirem la via. Se’ns encongeix un xic l’ànim, amb tanta verticalitat.

La primera placa està molla, anem al tanto. Després la roca freda i una fissura exigent ens donen el to de la via. Sortosament el Paca va decidir posar-li una reunió intermèdia al llarg de 60 metres. El segon llarg, que també té lo seu, dona pas a les tirades d’artificial. Una muralla immensa de roca taronja desplomada s’estira cap al cel. El cuc de lo desconegut em rosega per dins i em pregunto: Ja podrem passar per aquí?. Sortosament el company m’anima i tira decidit cap amunt, ben equipat per la tirada que ens toca. Després d’una feixa es penja d’un cordino posat a un pont de roca. Ja no deixarem de penjar-nos de cada xapa, clau o cordino que sobresurten de la paret en els tres propers llargs. Son verticals, a voltes desplomats, alguns passos et fan estirar de valent.

La R3 es penjada i poso els peus als estreps mentre asseguro el company per descarregar els ronyons. El dia ja és crescut, ens comença a donar el sol i marxa el fred de les primeres hores. Se senten veus de molts excursionistes que venen a conèixer aquest congost immens amb parets titàniques mentre nosaltres, com formiguetes, anem guanyant alçada. A la R4 hi ha un niu de voltors abandonats i una cara que ens mira de dins d’una fissura. L’L5 és ben potent, amb una sortida d’artificial molt desplomada i després uns passos de xemeneia difícils. A partir de l’L6 el to de la via canvia: ens queden ara tres llargs fàcils, d’aquells que veus a on vas a parar, que farem ja més ràpidament. A la R6 trobem el pot de piades: som la 12ª cordada que passa per aquí des

del 2003, quan el Jaume Clotet “Paca”, dedicà aquesta via a la seva filla Montse. Acabem la via cansats però contents i satisfets, com toca a una escalada a Montrebei, on saps a on vas però mai com sortiràs. Orgullosos de que amb la nostra petitesa puguem contemplar els darrers raigs de sol, tan taronges com la paret, damunt d’aquest fabulós mur de pedra que forma una de los dues parets del Congost de Mont-rebei.

El camí de baixada és perdedor fins a trobar la primera pedrera: a partir d’aquí hi ha restes de camí, després va a buscar un llom i baixa per la pedrera següent, entre el bosc. És una bona opció per anar a la paret de Catalunya des de l’aparcament de Pont de Montanyana.

Escalada feta i desfeta per Fer Maldonado i Xavier Vilardell amb 22 cintes exprés, un joc d'aliens (blau, verd, groc, vermell) i camalots (0.5 al 4) ( portaven el 2 i 3 repetits, però no calen, el 4 tampoc) i dos estreps per barba. Vàrem començar a escalar a les 9 del matí i sortíem per dalt a les 5. A les 6 estàvem ja al camí del congost.

Roca Narieda, Via postres de músic 615m/V+

Fa un temps que haviem fet La via Xelo-Bam a la Roca Narieda i ens va causar una gran impresió, així que teniem ganes de tornar per allí. Vam triar la cara sud de la paret doncs feia força fred aquell dia i de bon matí sortim de Lleida en Roger, en Ferran i Jo mateix. Tirem fins Coll de Nargó, i agafem la carretera cap a Sant Llorenç de Morunys...creuant el riu arribarem al trencall cap a l'esquerra cap al poble de Canelles, en poc trobem un aparcament a l'esquerra i ja tenim al davant la paret. baixarem per un cami fins una masia i encararem la paret per petits caminets fins peu de via (45 min aprox). A peu de via "PM" i el primer parabolt bastant amunt, això ens mostre la tònica d’aquesta via!!!

 

Els dos primers llargs son els mes vertical de la via, s’ha de superar un pas atlètic, bavaresa fàcil i un parell de passsos de V+. Baixem uns metres i ens recoloquem en la propera paret. En el 3er llarg comença l’adherència i les assegurances allunyen més.

 

A la sortida de la R4 el parabolt està una mica lluny, en Ferran i jo ens mirem al Roger com li costa xapar, uy uy uy… Després afluixa xapa un parell de parabolts i fa reunió cap a la dreta. Ara venen uns llargs fàcils fins a R9 que fa en Ferran, va tan fletxa que tira recte i apareix a mitja placa d’adherència 5C del dècim llarg.

A la sortida de R10 tambè hi ha un cop de gas, 8 o 9 m  de slab fins una xapa que hi ha despres d’una sabina seca.

 

Finalment arribem al cim ara tan sols queda baixar cap a la dreta a buscar el segon collet, d'aquí ja seguirem fites, canals, tarteres, fins a peu de paret, aquest darrer tram té varies opcions possibles i en poc mes d’una hora som al cotxe.

Escalada feta per Roger, Ferran i Xavier el diumenge 11 d’Octubre .

Sortida al Pic d’Alba

El primer cap de setmana del mes d’octubre vam anar a fer una sortida de Pirineus amb el Joan. En el nostre camí cap a Benasc ens vam aturar a Castillonroy a escalar una mica i practicar ràpel. A l’arribar a Benasc com encara era aviat vam aprofitar per sopar en un bareto tot mirant el partit del Barça i desprès vam anar a Besurta a passar la nit. A les set del matí ens vam llevar, esmorzar, desparà la tenda i partírem en direcció a la Renclusa. En arribar allí, girem a la dreta pujant pel torrent d’Alba desprès de creuar un petit pontet. Cal anar amb conte, doncs hi ha molts camins. Aviat s’arriba a un pla on el torrent es torna mes tranquil, una mica per sobre estan els estanys de Paderna a 2250 m.

Ara anem seguint les fites per un camí estret, paral·lel al Torrent d'Alba, que anirà guanyant alçada. A la mitja hora, i després d'haver passat per un pedregam de roques, deixem el curs del Torrent i pugem en direcció W, resseguint les fites. Davant nostre sempre veiem el Pic de l'Alba més a l'esquerra i la Tuca de Paderna a la dreta.

Al arribar a uns 2400 m d’alçada deixem la ruta que porta al Coll de Paderna per seguir l’itinerari que porta al Pic d’Alba, marcat amb força fites i que puja per petits prats i grans rocs fins un promontori que està al peu del mateix pic. Ara fem un flanqueig (O) a la base de la Tuca Blanca a buscar la segona bretxa, que és on porten les fites.

Desprès de pujar la canal descomposta som a 2936 m i ara ja veiem el vessant de la Vall d’Alba. Aquí un petit sender amb clapes de neu dura ens aproxima a sota la torre i mig grimpant, amb alguna dificultat, assolim l’aresta cimera del Pic d’Alba.

El descens ens va costar una mica mes del normal per la neu dura, però finalment vam desfer el camí i vam retornar a Besurta.

Els pics de Culfreda

Fa temps que volia tornar a la Bal de Chistau, doncs els seus paratges naturals, boscos, rius i muntanyes encara romanen força verges, potser perquè no son tant coneguts o pel seu accés. Aquest primer cap de setmana de setembre vaig portar al meu nebot en Joan a conèixer aquest preciós indret.

A Es plans de Biados comença el sender PR-HU 114 que acaba al port de La Pez està marcat amb marques blanques i grogues. Nosaltres vam començar la sortida al pla de Tabernés a les 19.30 i en mitja hora tranquil·la érem al bado de Bachimala on hi ha un pluviòmetre i alguns cavalls xafarders que ens van rebre.

El camí aquí trenca a l’esquerra tot seguint el barranc de la Madera , on es torna força pronunciat i zigzaguejant. Desprès de suar la cansalada i veient que es feia de nit vam decidir plantar la tenda. Al matí en una hora i poc vam arribar al port de Cauarerè on una senda amplia primer i mes serpentejant desprès ens porta al pic de Cauarerè 2902 m.

La cresta baixa una mica aquí, però desprès de sortejar dos petits bonys s’arriba fàcilment al primer Culfreda el NW 3031 m. En menys de mitja hora es fan les tres puntes. Magnífic mirador del Posets, Bachimala, La Munia, Mont Perdut etc.

En aquesta cresta ens vam creuar amb multitud de francesos de totes les edats, fins i tot hi anava un home acompanyat d’un gos, això si que es passió !!!

Desprès de les fotos de rigor vam desfer la cresta fins al Port i en unes tres hores vam baixà al pla de Tabernés.

Ascensió realitzada per Joan i Xavier els dies 5,6 de setembre.

EL SOMNI DE QUÍMFER, Roca dels Arcs 160 m, 6b+

El darrer diumenge de juny va ser un xic estrany, doncs pel matí estava jo a la platja amb la dona i la cria apretant les dents i fen bona cara i per la tarda ves per on, gaudin de l'ombra de la Roca dels Arcs a Vilanova de Meià.

De camí cap el peu de via ens vam trobar una parella que es va baixar d'una via perquè segons ells havien sentit trons, i per la tele deien que per la tarda el temps s'espatllaria. A nosaltres com no ens fa por res...je,je,je

El primer llarg al principi te un 6a de fissura petita que per començar, t'agafe una mica fred a pesar de la calor, desprès na fent fins la role. El segon evita un sostre cap a l'esquerra i desprès cap a la dreta, molt wuapo, jo (Xavi) vaig volar aquí per distret abans de la role. Me vaig deixar el casc a casa, sort que portava el dels Lunis de la meva filla !!!

El Ferran li va tirar fort al tercer llarg i gairebe l'encadena, es un llarg desplomat de piles, que quan sembla que ja està, te quede un pas punyetero de bloc abans de la role, au a cagar!!!

El darrer llarg es de tramit pero està be.

Escalada feta pel Ferran i Xavi el darrer diumenge de Juny

PERE CAMINS A LA ROCA REGINA 455m 7a+/Ae

La Pere Camins es una via mítica de Roca Regina, paret on s’ajunten algunes de les més emblemàtiques escalades en artificial del país. A nosaltres el reequipament de la ruta ens ajuda a dissoldre els dubtes i les pors; a trenc d’alba ens plantem a peu de via amb la certesa de que, encara que sigui a poc a poc, sortirem per dalt.

No es la millor data per escalar en una paret cara sud i a més a més la pluja de la nit ha omplert l’aire d’humitat. Fa una xafogor que et fa suar a poc que et mous. El cel està tapat per núvols grisos: anirem fent i si es posa lleig sortirem per la feixa. Ens encordem i tirem amunt: portem 16 cintes, joc d’aliens, camalots fins al dos, bagues savineres i cinc litres d’aigua. El primer llarg ja et dona el pal de la via: un pas duret a la mateixa sortida del terra i un cinquè vertical ens deixa a la primera reunió.

Plou de tant en tant però la roca no acaba de quedar molla. Anem fent fins a la feixa, acostumant-nos a la roca, aprenent-li les formes. Allà toca decidir: núvols negres tapen el cel cap al oest… sembla que vulgui aclarir, al menys a nosaltres ens ho sembla.

Tirem amunt acompanyats per un darrer xàfec i es van alternant llargs amb artificial i plaques en lliure que anem fent com millor podem. Cap allà la una som al llarg vuitè: surt el sol amb força i ens esclafa contra la paret amb la seva lluentor. Fem una pausa per beure i menjar cireres que ha portat el Xavi en una carmanyola. Les barretes energètiques no ens venen de gust. Desprès ens adonem que unes deu cireres per cap son l’única cosa que menjàrem en les onze hores que ens costà fer la via.

El cansament i el calor fa que cada cop anem més lents: superem llargs magnífics, com el L4 “La Llaga”, L6, L8 i el magnífic penúltim llarg; per fi en Xavi encara el darrer llarg de la via. La Chus s’encarrega de posar música als últims passos. Sortim per dalt amb ganes d’una enorme cervesa a l’estació de tren de Cellers.

Dit i fet: cansats però contents arribem abaix i comentem la jugada del dia al davant d’un gran gerro de cervesa: aquest cop enllestim la feina ben ràpid !!!

Una senyora via de cap a peus en la que ens hauria agradat lliurar algun llarg més. Ens envaeix una sensació de respecte pels escaladors que obriren vies com aquesta en temps més precaris: deu n’hi do quina il·lusió i valentia varen clavar, pitó a pitó, buril a buril, a la Pere Camins.

Escalada feta per Xavi i Fer el 14 de juny de 2009.

UES

El diumenge 17 de maig per fi ens vam ficar d’acord per tirar-li a la UES als Esplovins. Ja feia dies que parlàvem d’escalar aquesta via. Teníem bones referències del Cèsar i ens feia goleta una via llarga, equipada, en un entorn tan bonic com el pantà d’Oliana. Desprès de esmorzar el Juan, Roger, Ferran i jo mateix Xavier, vam enfilar la canal que puja a sac de la carretera vella fins a trobar la paret.

Fins a la feixa vam pujar rapidament ensamblant els llargs, la via té tendència a la esquerra, es ràpida i fàcil en la seva primera part. Fem els set primers llargs en poc més d’un hora i descansem, aprofitant la ombra del arbres de la feixa. A partir d’allà la paret es redreça i es posa més vertical. Va seguint un diedre que continua en una fissura ampla. El primer llarg surt fàcilment, sortint del diedre cap a la esquerra. El segon, està tan ben equipat (per fer-lo en artificial) que ens fa cosa no provar-ho en lliure. El prova lo Ferran, a voltes posant tot el cos a dins de la fissura, a voltes sortint a la placa de la esquerra i el lliura. Sembla fàcil pel 6c que marca la ressenya, jo també vaig aconseguir-ho tot i que haig de reconeixer que si no hagues tingut la corda per dalt…je,je,je.

El llarg següent supera un sostre en artificial i amb un parell de pedals surt bé. Aquest ja pica massa per nosaltres, 7b+. Ara bé lo millor de la via: una sortida canyera de la reunió seguida d’un llarg llarguíssim, sortit de bons cantos, que el vas disfrutant metre rera metre, i més metres, i el company queda allà baix lluny, gairebé sembla que l’engoleixi el pantà ... Quant sembla impossible que quedi corda, per fi, arribes a la reunió, a una terrassa a l’esquerra.

Tres llargs més ben bonics ens deixen finalment a dalt de la paret, suats, acalorats, cansats... però satisfets. Els companys surten empegats a nosaltres. Foto de cim, bromes ... i espavil, que fa el dia llarg. Encara ens queden un parell d’horetes per arribar al cotxe. Anem a trobar la baixada de la ferrata seguint uns punts blaus un pel perdedors. Primer segueix l’aresta de la paret per una feixa, després va a buscar la carena de la paret, i així anem fent cap a l’esquerra fins que arribem al camí de descens, equipat amb cadenes i graons. Una bona excursió per paratges rocosos, indrets ombrívols i una paret grisa impressionant al cantó d’una cascada ( quan cau aigua) ens mena al cotxe ben deshidratats i amb ganes molta cervesa.

La via ens costà 6 hores, no vam utilitzar ni aliens ni camalots, amb 15 cintes exprés i un pedal nosaltres vàrem tenir prou. L’aproximació, mitja hora. El descens, dues hores. Una mica més d’aigua de la que portàrem no ens hauria fet cap mal. El paisatge, incomparable. La via, recomanable.