dimecres, 17 de juny de 2009

PERE CAMINS A LA ROCA REGINA 455m 7a+/Ae

La Pere Camins es una via mítica de Roca Regina, paret on s’ajunten algunes de les més emblemàtiques escalades en artificial del país. A nosaltres el reequipament de la ruta ens ajuda a dissoldre els dubtes i les pors; a trenc d’alba ens plantem a peu de via amb la certesa de que, encara que sigui a poc a poc, sortirem per dalt.

No es la millor data per escalar en una paret cara sud i a més a més la pluja de la nit ha omplert l’aire d’humitat. Fa una xafogor que et fa suar a poc que et mous. El cel està tapat per núvols grisos: anirem fent i si es posa lleig sortirem per la feixa. Ens encordem i tirem amunt: portem 16 cintes, joc d’aliens, camalots fins al dos, bagues savineres i cinc litres d’aigua. El primer llarg ja et dona el pal de la via: un pas duret a la mateixa sortida del terra i un cinquè vertical ens deixa a la primera reunió.

Plou de tant en tant però la roca no acaba de quedar molla. Anem fent fins a la feixa, acostumant-nos a la roca, aprenent-li les formes. Allà toca decidir: núvols negres tapen el cel cap al oest… sembla que vulgui aclarir, al menys a nosaltres ens ho sembla.

Tirem amunt acompanyats per un darrer xàfec i es van alternant llargs amb artificial i plaques en lliure que anem fent com millor podem. Cap allà la una som al llarg vuitè: surt el sol amb força i ens esclafa contra la paret amb la seva lluentor. Fem una pausa per beure i menjar cireres que ha portat el Xavi en una carmanyola. Les barretes energètiques no ens venen de gust. Desprès ens adonem que unes deu cireres per cap son l’única cosa que menjàrem en les onze hores que ens costà fer la via.

sol El cansament i el calor fa que cada cop anem més lents: superem llargs magnífics, com el L4 “La Llaga”, L6, L8 i el magnífic penúltim llarg; per fi en Xavi encara el darrer llarg de la via. La Chus s’encarrega de posar música als últims passos. Sortim per dalt amb ganes d’una enorme cervesa a l’estació de tren de Cellers.

Dit i fet: cansats però contents arribem abaix i comentem la jugada del dia al davant d’un gran gerro de cervesa: aquest cop enllestim la feina ben ràpid !!!

Una senyora via de cap a peus en la que ens hauria agradat lliurar algun llarg més. Ens envaeix una sensació de respecte pels escaladors que obriren vies com aquesta en temps més precaris: deu n’hi do quina il·lusió i valentia varen clavar, pitó a pitó, buril a buril, a la Pere Camins.

Escalada feta per Xavi i Fer el 14 de juny de 2009.

dilluns, 1 de juny de 2009

UES

El diumenge 17 de maig per fi ens vam ficar d’acord per tirar-li a la UES als Esplovins. Ja feia dies que parlàvem d’escalar aquesta via. Teníem bones referències del Cèsar i ens feia goleta una via llarga, equipada, en un entorn tan bonic com el pantà d’Oliana. Desprès de esmorzar el Juan, Roger, Ferran i jo mateix Xavier, vam enfilar la canal que puja a sac de la carretera vella fins a trobar la paret.

Fins a la feixa vam pujar rapidament ensamblant els llargs, la via té tendència a la esquerra, es ràpida i fàcil en la seva primera part. Fem els set primers llargs en poc més d’un hora i descansem, aprofitant la ombra del arbres de la feixa. A partir d’allà la paret es redreça i es posa més vertical. Va seguint un diedre que continua en una fissura ampla. El primer llarg surt fàcilment, sortint del diedre cap a la esquerra. El segon, està tan ben equipat (per fer-lo en artificial) que ens fa cosa no provar-ho en lliure. El prova lo Ferran, a voltes posant tot el cos a dins de la fissura, a voltes sortint a la placa de la esquerra i el lliura. Sembla fàcil pel 6c que marca la ressenya, jo també vaig aconseguir-ho tot i que haig de reconeixer que si no hagues tingut la corda per dalt…je,je,je.

El llarg següent supera un sostre en artificial i amb un parell de pedals surt bé. Aquest ja pica massa per nosaltres, 7b+. Ara bé lo millor de la via: una sortida canyera de la reunió seguida d’un llarg llarguíssim, sortit de bons cantos, que el vas disfrutant metre rera metre, i més metres, i el company queda allà baix lluny, gairebé sembla que l’engoleixi el pantà ... Quant sembla impossible que quedi corda, per fi, arribes a la reunió, a una terrassa a l’esquerra.

mosquito Tres llargs més ben bonics ens deixen finalment a dalt de la paret, suats, acalorats, cansats... però satisfets. Els companys surten empegats a nosaltres. Foto de cim, bromes ... i espavil, que fa el dia llarg. Encara ens queden un parell d’horetes per arribar al cotxe. Anem a trobar la baixada de la ferrata seguint uns punts blaus un pel perdedors. Primer segueix l’aresta de la paret per una feixa, després va a buscar la carena de la paret, i així anem fent cap a l’esquerra fins que arribem al camí de descens, equipat amb cadenes i graons. Una bona excursió per paratges rocosos, indrets ombrívols i una paret grisa impressionant al cantó d’una cascada ( quan cau aigua) ens mena al cotxe ben deshidratats i amb ganes molta cervesa.

La via ens costà 6 hores, no vam utilitzar ni aliens ni camalots, amb 15 cintes exprés i un pedal nosaltres vàrem tenir prou. L’aproximació, mitja hora. El descens, dues hores. Una mica més d’aigua de la que portàrem no ens hauria fet cap mal. El paisatge, incomparable. La via, recomanable.