La Pere Camins es una via mítica de Roca Regina, paret on s’ajunten algunes de les més emblemàtiques escalades en artificial del país. A nosaltres el reequipament de la ruta ens ajuda a dissoldre els dubtes i les pors; a trenc d’alba ens plantem a peu de via amb la certesa de que, encara que sigui a poc a poc, sortirem per dalt.
No es la millor data per escalar en una paret cara sud i a més a més la pluja de la nit ha omplert l’aire d’humitat. Fa una xafogor que et fa suar a poc que et mous. El cel està tapat per núvols grisos: anirem fent i si es posa lleig sortirem per la feixa. Ens encordem i tirem amunt: portem 16 cintes, joc d’aliens, camalots fins al dos, bagues savineres i cinc litres d’aigua. El primer llarg ja et dona el pal de la via: un pas duret a la mateixa sortida del terra i un cinquè vertical ens deixa a la primera reunió.
Plou de tant en tant però la roca no acaba de quedar molla. Anem fent fins a la feixa, acostumant-nos a la roca, aprenent-li les formes. Allà toca decidir: núvols negres tapen el cel cap al oest… sembla que vulgui aclarir, al menys a nosaltres ens ho sembla.
Tirem amunt acompanyats per un darrer xàfec i es van alternant llargs amb artificial i plaques en lliure que anem fent com millor podem. Cap allà la una som al llarg vuitè: surt el sol amb força i ens esclafa contra la paret amb la seva lluentor. Fem una pausa per beure i menjar cireres que ha portat el Xavi en una carmanyola. Les barretes energètiques no ens venen de gust. Desprès ens adonem que unes deu cireres per cap son l’única cosa que menjàrem en les onze hores que ens costà fer la via.
El cansament i el calor fa que cada cop anem més lents: superem llargs magnífics, com el L4 “La Llaga”, L6, L8 i el magnífic penúltim llarg; per fi en Xavi encara el darrer llarg de la via. La Chus s’encarrega de posar música als últims passos. Sortim per dalt amb ganes d’una enorme cervesa a l’estació de tren de Cellers.
Dit i fet: cansats però contents arribem abaix i comentem la jugada del dia al davant d’un gran gerro de cervesa: aquest cop enllestim la feina ben ràpid !!!
Una senyora via de cap a peus en la que ens hauria agradat lliurar algun llarg més. Ens envaeix una sensació de respecte pels escaladors que obriren vies com aquesta en temps més precaris: deu n’hi do quina il·lusió i valentia varen clavar, pitó a pitó, buril a buril, a la Pere Camins. 
Escalada feta per Xavi i Fer el 14 de juny de 2009.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada